dom

02

feb

2014

Des de París

Crònica del viatge a París

viatge Paris 2n batxillerat
Cliqueu per veure les imatges

Els alumnes de segon de batxillerat del Vil·la Romana vam viatjar a París la setmana passada, considerant-lo un viatge postexàmens i de final de curs. Les expectatives eren que seria un viatge molt centrat en l’assignatura d’història de l’art, i per aquest motiu una mica avorrit per a alguns. El viatge incloïa una quantitat espantosa de visites a museus, caminades d’aquelles que no saps quan arribaràs, una temperatura ambient sempre freda i humida i un horari molt estricte.

 

 

Però alguna cosa especial té París que, després de tots els inconvenients que acabo d’esmentar, les valoracions del viatge hagin estat tan positives. Els companys ho hem definit amb aquestes paraules: apostoflant, afrancesat, romàntic, apassionat, inoblidable, CBD, històric, sublim, “eleven to the top”, fred, grisós, desconnectat, merescut, complert, èpic i artístic.

 

 

Perquè us feu una idea del nostre dia a dia tan actiu a París, concretaré les activitats fetes, de dimarts a dissabte.

 

 

Primer dia. No vam parar des de dos quarts de quatre del matí, agafant l’autobús cap a l’aeroport, fins ben bé les onze de la nit, moment d’arribada a l’hotel –tret dels que van tenir la sort de poder dormir durant els trajectes, que sí que van poder descansar una mica. Arribats a París de bon matí, havent deixat les maletes, la monumentalitat de l’església de la Madeleine ens va sorprendre remarcablement. I per primera vegada vam obrir el dossier de treball anomenat “Sempre ens quedarà París”. Ai, el dossier! Ha estat un corcó per tots carregar-lo durant tot el viatge per anar responent les preguntes. Però ha complert el seu objectiu: ens ha fet fixar més en tot el que observàvem de la ciutat, i això és un resultat positiu.

 

 

Tornant a les activitats de dimarts, vam visitar l’arc de Triomf –on vam pujar i vam poder observar vistes força espectaculars– i la plaça de la Concorde durant el matí. Les caminades d’un lloc a un altre i els trajectes amb metro van ser difícils de suportar, i així va sorgir la iniciativa de matar el temps resolent enigmes, descobrint què entra a la “caixa de música” i repetint el so d’una vaca: “MUUU”. Escollir lloc on dinar era una decisió que havíem de prendre els alumnes; i per aquest motiu, la més complicada. En general aquest primer dia pocs es van salvar de pagar un preu desmerescut per un dinar. Els següents dies, però, vam anar aprenent la lliçó: no es pot menjar en un lloc cèntric, s’han d’observar bé els menús i els preus i, sobretot, s’ha de considerar l’opció de fer-se un entrepà. A la tarda vam pujar a la mítica Torre Eiffel (els herois per les escales, els acomodats amb ascensor), i allà sí que vam gaudir de vistes fantàstiques, superant de llarg el que havíem vist a l’Arc de Triomf. El vent que feia a la Torre i l’extenuació van accelerar la retirada cap a l’hostal, i no cal ni dir que, un cop instal·lats a les respectives habitacions, ens vam adormir pràcticament a l’instant.

 

 

Segon dia. A causa de la manca de puntualitat de la majoria de la gent que va impedir sortir a l’hora establerta (tres quarts de nou), els professors van decidir posar mesures més dràstiques: qui es passés amb el retard, ho pagaria amb alguna penyora. A partir d’això, no hi va haver més conflictes els següents dies. Aquell dia ens havíem de reunir amb en Joan Antoni, que ens esperava a la boca del metro i estaria amb nosaltres durant tres dies, per guiar-nos en els museus. La seva arribada va comportar la marxa d’en Pep, que va aprofitar per fer una visita de dos dies a la seva filla parisenca. Després de travessar els Jardins de les Tulleries, vam arribar al clàssic Museu del Louvre. Ens vam separar en dos grups. Els d’història de l’art, amb en Joan Antoni, es dirigien a les obres de selectivitat o relacionades amb aquestes; i la resta, amb la Maria Antònia, cap a les obres de caràcter més turístic i famoses. Després de dinar, per si no n’hi hagués hagut prou amb el primer museu, vam visitar el Pompidou. La valoració general és que aquest va ser més fàcilment “suportable”, ja que al tractar-se d’un art més contemporani, era menys monòton, i entretingut; i, a diferència del Louvre, ens van deixar caminar lliurement pel museu. Al sortir ens van deixar passejar una estona, i alguns vam aprofitar per fer compres. Més tard, cansats una altra vegada, vam tornar a l’hostal, i de nou vam dormir “plans”.

 

 

Tercer dia. Seguint la rutina, vam començar el dia ben d’hora. De camí cap al Museu de l’exèrcit (Musée de l’Armée), on anàvem a visitar l’església interior, ens va enxampar la pluja, quan tot just començàvem a pensar que gaudiríem de bon temps tots els dies. Per sort, va ser molt lleu, i cap al migdia ja no plovia. Abans d’anar a dinar, vam fer una visita curta al museu Rodin, que els d’història de l’art van gaudir especialment amb obres com el Pensador, Les portes de l’infern i la catedral. A la tarda, després d’una bona caminada cap al centre, tot just al costat del Sena vam entrar al Museu d’Orsay. També va ser rebut amb delit pels alumnes del Joan Antoni: s’hi trobava des del realisme de Courbet fins al postimpressionisme de Van Gogh, passant per Manet, Monet, Cezanne... pel que fa als autors de selectivitat. Durant el camí de tornada cap a l’hostal es van començar a notar, a nivell general, els símptomes que solen aparèixer quan un porta tres dies caminant d’un lloc a l’altre, aguantant prolongacions llargues de temps quiet i dret en un museu i portant sempre pes a l’esquena. Com que els que patien més es van anar quedant enrere, el grup es va dispersar; amb tanta mala sort que els que anaven amb la Maria Antònia (els endarrerits) es van perdre. Finalment ens vam trobar davant dels Jardins de Luxemburg –on teòricament havíem d’entrar, però va resultar estar tancat–; i de seguida vam arribar a l’hostal. A la nit, ens vam començar a preguntar si el fet que els professors ens fessin caminar tant podria ser amb la intenció de deixar-nos sense ganes de gresca nocturna. Sigui com sigui, si aquest era el seu propòsit, estava més que aconseguit.

 

 

Quart dia. Ens vam separar en dos grups. Els tecnològics i científics van anar al Museu d’Arts i Oficis amb la Maria Antònia, i els d’història de l’art cap al Museu Marmottan amb en Joan Antoni, per veure, especialment, obres concretes de Monet, com ara, Impressió: sol naixent. Els del Museu d’Arts i Oficis van agafar el metro per arribar allà a les deu, però els d’art van anar caminant, per matar el temps (el museu obria a les onze). La frase d’en Joan Antoni va ser memorable, va ser més o menys així: “Em sorprèn que no m’hagueu dit res ni us hagueu queixat pel fet d’haver d’anar caminant; us he de dir que podríem haver anat en metro però he decidit que no sense consultar-vos-ho.” Després dels Museu, vam anar cap a la Défense –altrament anomenat CBD (Central Business District) pels alumnes de geografia– amb intenció de retrobar-nos amb la resta del grup, trobar un lloc per dinar, acomiadar en Joan Antoni i donar de nou la benvinguda a en Pep. Per acabar d’esprémer el dia, vam pujar escales fins a Montmartre, lloc turístic per les bones vistes, i conegut per la gran quantitat de pintors que es troben pels carrers. La zona ens va entretenir durant unes dues hores o més, malgrat encara quedaven coses per veure. Abans de tornar cap a l’hostal vam anar a veure el centre d’espectacles Moulin Rouge i, alguns, el bar on es va gravar la pel•lícula Amélie –sense oblidar-nos d’emportar-nos una cullereta. Amb tot, passaven de les deu de la nit quan vam acomodar-nos a l’habitació. Aquell havia estat el dia que ens havia cansat més de tots. Però això no ens va impedir fer una mica de gresca a les habitacions aquella nit, ja que tots sabíem que seria l’última i s’havia d’aprofitar. No afegiré detalls; simplement diré que va ser una nit força moguda i que tots recordarem.

 

 

Cinquè i últim dia. Va costar llevar-se, i la coincidència amb la mandra a fer la maleta i el bloqueig de l’ascensor va comportar una manca de puntualitat general (vam sortir ben bé amb vint minuts de retard!). Vam començar el matí amb un passeig per un cementiri, on es trobaven, entre d’altres, les tombes del compositor Rossini, del líder del grup de música The Doors, James Morrison, i de la cantant francesa Édith Piaf. Tot seguit vam anar a la petita Ile de la Cité, per veure, per dins i per fora, l’antiga catedral gòtica més visitada de França: Nôtre Dame. Cadascú va anar a dinar pel seu compte, després d’haver quedat on i quan ens trobaríem tots per anar cap a l’aeroport.

 

 

Vam arribar a la Garriga cap a les deu de la nit. Els pares ens esperaven amb els braços oberts, i amb ganes d’escoltar-nos explicar tot el que havíem vist i viscut.

 

 

La sensació era estranya. Físicament estàvem al nostre poble, però alhora, una part de nosaltres s’havia quedat a París. El que ens devem haver deixat allà és la despreocupació, la disbauxa, la gresca i la possibilitat de desconnectar... Que són coses que, d’ara endavant, fins que ens haguem tret de sobre la selectivitat, poc sovint podrem experimentar.

 

Sempre ens quedarà el record de París...

 

 

 

En nom de tots els alumnes que hem gaudit del viatge, volem expressar el nostre agraïment als tutors que ens han acompanyat: Maria Antònia, Pep i Joan Antoni. Gràcies per fer-ho possible.

 

Cèlia Fenollosa Romaní