T’ hem trobat a faltar, et trobarem a faltar. T’has guanyat la nostra estima i el nostre respecte.
De manera callada, silenciosa, sense estridències, però també de manera efectiva i contundent. A tots nosaltres ens has sorprès amb la teva saviesa. Saviesa literària, cinematogràfica, musical, històrica, sí. Però, i, sobretot, tenies una altra mena de saviesa: la saviesa de les persones que no viuen per lluir, que no han de ser les primeres en tot, que no han d’aparentar res, que no necessiten gran cosa per tirar endavant. La saviesa dels que posen l’estima cap als seus per damunt de totes les altres coses. La saviesa dels que saben fer-se entranyables en el dia a dia; d’aquells amb qui pots mantenir una conversa d’allò més banal o d’allò més profund; d’aquells que desprenen humanitat per tots els porus de la pell.
Et donem les gràcies per la teva companyia , per aquest tros de camí que hem pogut fer amb tu, per tot allò que ens has ensenyat que, no ho dubtis, ha estat molt, per la teva feina, sempre ben feta. Ho guardarem com un tresor.
Gràcies, Pep.
